La sequera de 1817 a Catalunya. Abast i conseqüències socials en un context de postguerra

El present article pretén aprofundir en l’estudi del Sexenni Absolutista (1814-1820) a Catalunya i analitzar la sequera que hi va haver en aquest període a partir d’un conjunt de fonts documentals i una abundant bibliografia en gran part provinent de la climatologia històrica. Mitjançant l’estudi d’algunes de les principals ciutats de Catalunya —com Barcelona, Tarragona i Girona— es presenta un període d’eucaristia de pluges que les mateixes fonts defineixen com el més greu des del 1788. També s’analitza la gestió de les autoritats davant la falta d’aigua i l’arribada a les ciutats d’importants grups de camperols que van abandonar les seves terres i hi van anar en busca de beneficència. Aquest va ser el cas de la regió de l’Urgell, que, com veurem, va ser una de les més castigades durant aquest període, en el qual es van succeir sequeres i males collites que van acabar desencadenant una crisi de subsistència que tingué importants expressions al llarg de l’any 1817.