Semblança dels nous membres de la Secció Històrico-Arqueològica

Abstract

Dolors Bramon i Planas va néixer a Banyoles el 31 de desembre de 1943. Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i s’especialitzà en llengües semítiques, on fou deixebla de Joan Vernet, membre de l’Institut, del qual ella ma teixa redactà la necrològica publicada en el vol. 5 d’aquesta revista, p. 117-119 / 239-240. Tot just llicenciada amb Premi Extraordinari (1969), fou redactora de la gran majoria d’articles sobre el món semític a la Gran enciclopèdia catalana i coordinà les collaboracions externes dins d’aquest àmbit. Ha obtingut dues vegades el Premi d’Assaig Joan Fuster dels Premis Octubre del País Valencià. La primera, el 1976, amb el treball col·lectiu Raons d’identitat del País Valencià (Edicions 3 i 4, 1977). La seva aportació, «Una llengua, dues llengües, tres llengües», tracta de la parla dels andalusins valencians —o sarraïns, tal com eren coneguts a l’edat mitjana—: un dialecte de l’àrab, evidentment! La seva publicació obligà a un canvi de tàctica dels qui defensaven —sense raó— que el valencià era la llengua que haurien parlat els mossàrabs i els moros del país. La segona vegada (1981), el va guanyar amb l’obra Contra moros i jueus (Edicions 3 i 4, 1981), on estudia les discriminacions sofertes per les minories religioses al regne de València. Ha estat traduïda al castellà (Península, 1986) i a l’àrab (Ministeri de Cultura d’Egipte, 2005). De fet, un dels seus camps d’estudi són encara les minories religioses a la Corona catalanoaragonesa i recentment ha pres part activa en els diversos congressos de commemoració de l’expulsió dels moriscos que s’han celebrat. L’any 1984 defensà la seva primera tesi doctoral destinada a comparar el text àrab del geògraf andalusí al-Zuhri amb una traducció castellana del segle xiv. En paraules del doctor Vernet quan proposà Dolors Bramon com a membre corresponent d’aquest Institut, l’any 1996, «es tracta d’una obra de gran erudició i que aporta nous detalls als fins llavors coneguts sobre els mètodes utilitzats pels traductors medievals. A més, dóna a conèixer determinats episodis de la nostra vida cultural del segle xii i una sèrie de llegendes i idees etnològiques llavors en voga». Tal com Vernet mateix va concloure en el pròleg a la seva publicació (Ausa, 1991), l’autora «va resoldre amb enginy, geni i saber les dificultats de la seva recerca». El tractat d’al-Zuhri permeté identificar, per exemple, la «rabitam de Cascall», que apareix en una escriptura de donació atorgada pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III a l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’any 1097, com la localitat actual de Sant Carles de la Ràpita, al Montsià. La descripció que en féu aquest escriptor àrab, que visità personalment la ràpita, fou el tema de la ponència que Dolors Bramon presentà al congrés sobre les ràpites de 1989, que es publicà més tard (ICMA-CEROMDI, 1993). L’estudi atent dels textos dels geògrafs musulmans i el coneixement que té de la toponímia catalana, major i menor, li ha permès identificar els noms de lloc esmentats per un altre geògraf, al-Idrīsī, en el treball publicat a l’homenatge a Emilio García Gómes, titulat «Identificación de algunos topónimos de la diócesis de Tortosa citados por al-Idrisi» (el Caire, 1998), tema reprès en el seu discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Catalans, titulat Reivindicació catalana del geògraf al-Idrīsī (2012). Alguns dels seus treballs sobre toponímia han estat recollits en el llibre editat en col·laboració amb Rosa Lluch Bramon, Mots remots. Setze estudis d’història i de toponímia catalana (Girona, Curbet, 2002). De fet, la seva segona tesi, dirigida pel doctor Manuel Riu i defensada a la Facultat de Geografia i Història també amb Premi Extraordinari (1999), fou la resposta a un encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans: la continuació de les cròniques àrabs estudiades per J. M. Millàs i que, amb el títol De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l’obra de J. Ma Millàs i Vallicrosa), fou coeditada per l’Institut d’Estudis Catalans i Eumo l’any 2000 i en segona edició dos anys després. Amb l’estudi de 494 nous fragments a afegir als 131 exhumats per Millàs, aquesta obra marca un abans i un després en el coneixement del passat islàmic de les terres que avui configuren Catalunya i resulta de consulta obligada per al període altmedieval català. Ha estat també molt notable la seva tasca com a filòloga en l’estudi dels manlleus de l’àrab en les llengües hispàniques, sobretot en el català, camp en el qual col·labora amb l’Oficina d’Onomàstica i amb les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC i amb el Termcat des de l’any 2002. Pel seu treball sobre arabismes ha rebut el XXIV Premi a la Normalització Lingüística concedit per l’Ateneu Cultural de Girona (2010). En el camp de la filologia, cal destacar també el seu article «Aglutinación y deglutinación del artículo en arabismos del castellano y del catalán», publicat a Vox Romanica (1987). La doctora Bramon ha demostrat estar especialment preparada per a l’estudi dels temes que fan referència a la història política, social i econòmica dels musulmans. Així ho palesen les seves nombroses i valuoses publicacions sobre l’islam andalusí i sobre mudèjars i moriscos. També s’ha ocupat eficientment de la història dels jueus medievals. Territorialment, la seva recerca abasta totes les terres avui de llengua catalana, llevat de l’Alguer. Una altra vessant important de Dolors Bramon és el seu ampli treball sobre l’islam com a religió. Són molt conegu-