Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània

Abstract

El 1859, el mateix estimul que impulsa l’ambicio del pla de l’Eixample barceloni de l’urbanista Cerda serveix per a la «restauracio» dels Jocs Florals de Barcelona, un seu complement simbolic que, ben calculadament, feia memoria dels poderosos arguments de legitimitat historica que els catalans de mitjan segle xix podien esgrimir per als seus afanys presents. Sota l’autoritat del gothic revival romantic, els Jocs eren, de fet, en el punt de 1859, un capitol estel·lar i sumptuos de l’operacio anomenada «renaixenca» pels seus mateixos protagonistes, la diversa operacio comunicativa amb que les elits del moment proposaven de projectar-se i d’imposar-se en el pla simbolic. A partir d’aleshores, el Jocs Florals, mes enlla del certamen literari que son en primera instancia, polaritzaren la intensa activitat simbolica, monumentalitzadora i civica que acabara configurant el codi compartit de la cultura del catalanisme. Alhora, en vindicar el valor simbolic i patrimonial de la llengua catalana, obriren un espai per als usos literaris cultes que, successivament eixamplat, fou el germen del sistema literari catala contemporani. Aixo amb independencia que la norma literaria que els Jocs promovien entres aviat en crisi i que, per tant, poguessin ser severament desautoritzats. Es van mantenir indemnes, pero, com a plataforma civica i com a instrument d’agitacio i propaganda, com ho prova la seva profusa replica arreu del territori catalanoparlant i la seva infiltracio en els usos festius populars. O tambe, ja en el segle xx, prohibits pel regim del general Franco, la seva militant itinerancia per Europa i America.