Anàlisi ecofeminista de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà

Abstract

Un dels principals objectius de l’ecofeminisme és conscienciar la societat de la crisi ecològica i el sexisme, atés que fan perillar la supervivència dels éssers vius i de la natura. Canto jo i la muntanya balla és una novel·la d’Irene Sola que pot ser analitzada des d’aquesta perspectiva per la gran diversitat de veus narratives gràcies a l’aplicació del concepte d’heteroglòssia de Bakhtín. L’autora dona veu a éssers que, tradicionalment, han estat silenciats per la societat antropocèntrica i androcèntrica com ara les dones, els animals i la natura. A més, cal remarcar que totes aquestes veus tenen la mateixa importància per al desenvolupament de la història. Pel que fa a les veus dels personatges femenins, convé remarcar que són molt diferents entre elles i ens aporten diverses perspectives d’entendre les relacions, la maternitat, la sexualitat i l’entorn que els envolta. Així mateix, el folklore i l’etnopoètica tenen una gran importància en la novel·la perquè una de les narradores és una dona d’aigua i els personatges fan ús de les llegendes per a entendre l’entorn natural o per a distreure’s del dolor i les desgràcies per uns moments. Un altre cas significatiu és el de Cristina que critica l’exclusió de les dones de tradicions com ara la festa de l’os de Prats de Molló. D’altra banda, els animals i la natura també són narradors gràcies al mecanisme de la imaginació empàtica de Randy Malamud. Tocant als animals, cal remarcar el capítol narrat per Lluna, la gossa de Mia, per l’estreta relació que manté amb ella i la narració del part d’un cabirol en comparació a la narració que fa la dona d’aigua d’un part humà. Finalment, convé fixar-se en els vincles entre les veus narratives i els personatges de l’obra perquè exemplifiquen les dues dependències humanes: la interdependència i l’ecodependència.