Yes, Life is quite strange (Guilt and time in Life is Strange)

El temps, a mes de poder constituir mecaniques de joc, es una experiencia fenomenologica i subjectiva que afecta la jugadora. Life is Strange (Dontnod Entertainment, 2015) ho posa en joc deconstruint dos trets: l’horitzo de la mort i la possibilitat de fer marxa enrere en els fluxos de l’esdevenir. Pero en fer-ho, posa de manifest tota la tramoia cronologica de la construccio narrativa ludica: el jugador no tem la mort de l’avatar (pot ressuscitar-lo, o tornar enrere en la partida, o pagar un preu modic per a recuperar-lo) i sap que el mateix sentit de l’esdevenir ja esta determinat de manera diegetica per mitja de la llibertat dirigida a la qual es sotmes, sense que la logica profunda del temps que inverteix fent aquestes accions sigui susceptible de ser questionat. La seva justificacio com a objecte d’estudi parteix de respondre a diversos trets dolorosament humans que altres videojocs mostren d’esquitllentes: l’anhel d’invertir l’experiencia del temps, l’anhel de no errar eticament ni fenomenologicament, l’anhel de sobreviure fins i tot per sobre de l’amenaca constant de la tragedia inevitable a la qual sembla abocada Arcadia Bay. Aixi, la mecanica principal del joc –la possibilitat de tornar enrere en el temps per canviar les accions–, no massa innovadora pel que fa a la concepcio, si que es revela determinant per a modelar l’experiencia de la jugadora i comprometre-la eticament, assenyalant la seva culpa. En l’article seguent farem servir les concepcions filosofiques i psicoanalitiques del temps, del sentiment de culpa i del fracas de l’heroi cibertextual per explorar com afecten l’experiencia ludica, irremeiablement etica.