Les terminacions àtones de primera i segona persona del plural en català. Una aproximació diacrònica i geolingüística

Una de les evolucions caracteristiques del catala, enfront d’altres llengues romaniques, es el tancament en [e] de A atona en sil·laba final travada llatina o romanica ( ROS A S > ros e s , CANT A NT > cant e n , ASPAR A GU > esparr e c ). Malgrat aixo, les terminacions atones de primera i segona persona del plural de l’imperfet d’indicatiu i del condicional coneixen en parlars nord- occidentals variants que sembla que restringeixin l’abast del tancament esmentat ([kan'taβ a m], [kanta' ɾ i a w]). En el present article, partint d’un corpus enregistrat en quaranta localitats nord- occidentals, es delimita l’area en que les terminacions atones - AMUS , - ATIS han arribat a un resultat diferent de - em , - eu . Tot seguit, amb l’ajuda de materials cartografiats en l’ Atles Linguistic del Domini Catala ( ALDC ) i de documents aplegats en el Corpus Informatitzat del Catala Antic ( CICA ), es descarta la possibilitat que les variants nord-occidentals estudiades es puguin explicar en termes estrictament fonetics. Finalment, a l’empara del marc teoric de la morfologia natural, es basteix una justificacio per als canvis en les terminacions atones de primera i segona persona del plural, la qual parteix de la conversio de variants al·lofoniques en autentics al·lomorfs, gracies a la redistribucio dels quals dins dels paradigmes temporals s’assoleix una major congruencia del sistema flexiu verbal.