universals lingüístics i el marcatge en l’ensenyament de la pronunciació del català com a llengua estrangera

Abstract

Aquest article explora la contribució que poden fer els universals lingüístics i la noció del marcatge tipològic a l’ensenyament i aprenentatge del sistema vocàlic i l’entonació del català. L’anàlisi demostra que el català se situa en un nivell mitjà de complexitat tipològica en relació amb les llengües més parlades dels nouvinguts. Les àrees de dificultat tindran a veure amb el contrast entre les vocals mitjanes obertes i tancades, la producció de la vocal neutra, la presència lleugerament majoritària d’accents tonals de tipus alt o ascendent i d’interrogatives absolutes amb entonació descendent. Aquests resultats poden tenir implicacions importants per a l’ensenyament i l’aprenentatge de la pronúncia del català com a llengua estrangera. La primera té a veure amb l’ordre natural d’adquisició de determinades estructures i pot aplicar-se al disseny de programacions o materials didàctics. La segona es relaciona amb la direcció de la generalització en l’aprenentatge de les estructures en què existeix una relació d’implicació i s’aplica a la facilitació del procés d’adquisició de la llengua. Finalment, es destaca la necessitat de recollir evidències que permetin abonar o falsar les hipòtesis formulades des de l’enfocament basat en el marcatge tipològic.