Subjectivació i evidencialitat: El verb "amenaçar" fins al segle XIX. Un estudi de corpus

Abstract

En catala actual, el verb  amenacar  coneix, juntament amb un valor lexic (amb subjecte agent), un valor d’auxiliar evidencial (segons la definicio de Cornillie 2016) que permet realitzacions com:  amenacava de ploure  ( DIEC2 , s. v.  amenacar , 3;  DDLC , s. v.  amenacar , 5). El desplegament d’aquest valor ha estat explicat, per al cas de l’angles (com a epistemic: Traugott 1997) i de l’espanyol (Cornillie 2007, 2016; Cornillie i Octavio de Toledo 2015), amb el concepte de subjectivacio (d’acord amb la proposta de Traugott i Dasher 2002). Seguint aquesta linia de recerca, en aquest estudi provem de descriure i explicar el proces de canvi pel qual aquest verb desenvolupara, en catala, el valor epistemic/evidencial durant l’epoca moderna, en un proces que culminara ja en el segle XIX. La recerca es fonamentara en el buidatge i analisi de dades de corpus textuals informatitzats del catala antic, modern i contemporani. Les dades obtingudes seran analitzades qualitativament i quantitativa, i interpretades mitjancant les eines teoriques de que ens forneix la Linguistica Cognitiva i la Gramatica de Construccions basada en l’us d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale (2013) i la  Invited Inferencing Theory of Semantic Change  (IITSC) de Traugott (2012).