Una pronominalització inesperada d’alguns sintagmes de mesura temporals

Abstract

El cas partitiu en català, així com el clític en que el representa, sol ser descrit com el cas del complement directe indefinit (o escarit) dels verbs transitius i del subjecte indefinit (o escarit) postverbal dels predicats inacusatius. Ara bé, en algunes construccions quasicopulatives hi ha alguns sintagmes de mesura temporal amb l’aparença de sintagmes adjunts que expressen cas partitiu. Aquest article ofereix proves que aquests sintagmes de mesura temporal no són adjunts ni tampoc arguments verbals sinó arguments d’una estructura sintàctica en la qual una preposició locativa abstracta s’ha incorporat al verb. Aquesta anàlisi del cas partitiu com a cas inherent assignat per una preposició locativa incorporada al verb es pot estendre a altres configuracions sintàctiques del català els verbs de les quals han perdut el seu significat enciclopèdic dinàmic, tals com passar i portar.