De Glasgow a Sharm al-Sheikh (COP27): com podem augmentar l’ambició climàtica?

Abstract

La història de la política internacional climàtica és la història d’un trade-off etern: com més ambiciosa és la proposta d’objectius climàtics, menor és el nombre d’estats disposats a ratificar-la. El Protocol de Kyoto (1997) i l’Acord de París (2015) en són la millor prova. Si l’ambiciós model de Kyoto va fracassar en el seu intent d’agrupar tots els membres de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) —països clau com els Estats Units mai el van ratificar, i d’altres, com el Canadà i Rússia, se’n van retirar més tard—, l’Acord de París, en canvi, va proposar mecanismes menys ambiciosos amb una clara vocació d’ampliar-ne el nombre de participants. El Pacte Climàtic de Glasgow —acordat a la 26a Conferència de les Parts (COP26) del 2021— també va intentar respectar aquest fràgil equilibri. Encara que alguns informes subratllen els acords que es van aconseguir, la majoria dels negociadors i els analistes han expressat la seva decepció davant la falta d’ambició i compromís per assolir avenços significatius.