El passat medieval en el discurs iconogràfic de les festes per la jura de la infanta Maria Isabel Lluïsa de Borbó (1833)

Els paral·lelismes entre la futura Isabel II i Isabel I de Castella van ser explotats en els camps polític, literari i artístic pels òrgans propagandístics de la monarquia espanyola, des del naixement de la infanta, l’octubre de 1830, fins als primers dos anys de regència de Maria Cristina de Borbó. I és que Isabel la Catòlica va néixer en una època en què, a falta de fill baró, la successió a la Corona de la filla primogènita dels monarques estava permesa. Tanmateix, aquesta tradició castellana, regularitzada en el còdex de Las Siete Partidas d’Alfons X al segle XIII, va quedar invalidada amb l’Auto Acordat per Felip V el maig de 1713, que també donava prioritat als barons de branques laterals. Davant d’això i de l’amenaça que la Corona passés a mans de Carles Maria Isidre de Borbó, el 29 de març de 1830 es va aprovar la Pragmàtica Sanció que promulgava l’acord de Corts de 1789 amb què Carles IV va pretendre recuperar la vella consuetud castellana. Poc abans de la mort de Ferran VII, en els festeigs per l’acte de jurament i reconeixement de les Corts espanyoles a Maria Isabel Lluïsa de Borbó com a princesa d’Astúries, la tradició política i l’estètica medievals van adquirir un paper encara més rellevant, sobretot en pintures i arquitectures efímeres creades ex professo per adornar els carrers de moltes ciutats del Regne. L’organització de torneigs medievals, com el de Barcelona, o les vindicacions de comtes i vells sobirans en obres literàries adornades amb gravats, en arbres genealògics i en diversos gèneres de la literatura popular també van ser utilitzats per evocar la Catalunya de Guifré el Pilós o l’Espanya dels Reis Catòlics. Aquesta mirada cap al passat medieval va servir a la Corona espanyola per legitimar la successió femenina al tron, mentre que, de retruc, es va crear el marc idoni que permetria a certs sectors afins a Isabel manifestar públicament la seva inclinació per l’estil gòtic, el qual s’estava posant de moda entre les classes burgeses per influx del moviment romàntic.